Quan els papers s'inverteixen

Vídeo de l’episodi

La conversa, cara a cara.

Gravat a l'estudi 1 de Ràdio Arenys. Si prefereixes només escoltar, tens l'àudio complet a sota.

Àudio complet

Escolta'l aquí o a Ràdio Arenys.

Cuidar sense que ningú t'aplaudeixi

El que no cap en 50 minuts.

Hi ha moments a la vida en què els papers canvien sense que ningú ho decideixi.

Vaig perdre la meva mare quan tenia disset anys. I la meva tieta Paqui, la seva germana, va agafar el relleu. No va intentar ocupar el seu lloc, però d'alguna manera va continuar allò que la meva mare havia començat. Sempre he dit que vaig tenir la sort de tenir dues mares.

La Paqui era d'aquelles persones que no paraven mai. Havia cosit, havia netejat despatxos llevant-se de matinada, feia la compra, cuinava, ajudava tothom... I ho feia sense grans discursos. Simplement hi era.

Amb els anys va començar a tenir una demència suau. Ella mateixa se n'adonava i fins i tot ens en rèiem plegats. Però va arribar la pandèmia i, per la policitèmia vera que patia, vam haver de protegir-la i fer que no sortís de casa. I sense adonar-nos-en, vam anar apagant moltes de les coses que li donaven vida.

Aquella dona que no parava va passar a fer sofà, televisió i llit. Va perdre molt de pes i la demència va començar a avançar amb més força.

Els seus últims dos anys els vam cuidar el meu germà i jo. Ell, que vivia a Barcelona, es va encarregar sobretot de la part més funcional: metges, medicació, compres, dutxes... Jo, que vivia a Mataró, baixava a Barcelona dimarts i dijous. Agafava el tren, arribava a les vuit del matí, li preparava el dinar, treballava al seu costat, esmorzava amb ella, hi era. I marxava a les sis.

Al principi pensava que baixava per ajudar-la. Fins que un dia vaig entendre que baixava també per gaudir d'ella. Per estar amb aquella dona que m'havia cuidat a mi durant tants anys.

Ella em deia que ens estava donant molta feina. I jo li responia: «Tieta, tu quantes vegades m'has ajudat a mi? Ara deixa'm que ho faci jo.»

I crec que aquí hi ha una part molt important del que volíem parlar en aquest programa: cuidar no és només fer coses. També és estar. És seure al costat d'algú. És acompanyar. És deixar que l'altra persona continuï sent ella mateixa mentre nosaltres l'acompanyem en allò que ja no pot fer sola.

I també és cansar-se. Sentir culpa. Sentir ràbia. No saber demanar ajuda. I descobrir que, de vegades, allò que més costa no és fer una tasca, sinó acceptar que aquella persona que sempre havia estat forta ara necessita les nostres mans.

No hi va haver un dia en què vaig decidir cuidar la Paqui. Va ser una continuïtat. Ella m'havia cuidat a mi i, quan li va tocar a ella necessitar-me, jo simplement hi era.

Per això avui vull dedicar-li aquest programa.

A la Paqui, aquella dona que portava menjar a la peixatera perquè «el seu fill tingui menjar calent», que deia «chochenagüen» en lloc de Schwarzenegger i que sempre deia que ella era «de Miranda, però no de Tocanda».

Una dona que va deixar una empremta molt profunda en mi sense fer soroll.

No ho vaig poder arreglar tot. Però hi vaig ser.

I potser cuidar és això: no arreglar-ho tot, sinó ser-hi.

Tieta, allà on siguis: va per tu. Un petó.

Si t'ha ressonat, tres coses per emportar-te aquesta setmana:

1. Recorda el moment en què vas entendre que cuidar els teus pares ja no era una opció, sinó una responsabilitat. Què vas sentir?
2. Pensa en aquella petita cosa que fas per cuidar algú que estimes i que mai hauries pensat que sabries fer.
3. Si hi ha alguna cosa que voldries dir avui a un pare o una mare mentre encara et pot escoltar, digues-la.

I si vols explicar-m'ho, ja saps: escriu-me, o truca quan tornem en directe al 93 795 79 12.

Música del programa

• “Father and Son”: Cat Stevens
• “The Living Years”: Mike + The Mechanics
• “Fix You”: Coldplay

Si vols seguir-nos estem en directe a Ràdio Arenys de Mar tots els dilluns d'11:00 a 12:00 al dial 91.2 de la FM i si ens vols seguir des de fora del Maresme, també a través del web de l'emissora https://www.radioarenys.cat/