Quan els papers s'inverteixen

Vídeo de l’episodi

La conversa, cara a cara.

Gravat a l'estudi 1 de Ràdio Arenys. Si prefereixes només escoltar, tens l'àudio complet a sota.

Àudio complet

Escolta'l aquí o a Ràdio Arenys.

Cuidar sense que ningú t'aplaudeixi

El que no cap en 50 minuts.

Fa dues setmanes parlàvem amb l'Arturo d'un home que havia passat la vida cuidant els altres i que va haver d'aprendre a deixar-se cuidar. Avui giro la truita i miro l'altre costat: què passa quan qui cuida sóc jo. No com a professional, sinó com el fill que un dia s'adona que els papers s'han començat a invertir.

Vaig perdre la meva mare als disset anys, el febrer del 87. Ella tenia tres germans: la Paquita, en Pedro i en Fernando. La Paquita —la Paqui— va agafar el relleu sense que ningú ho decidís formalment. Sempre he dit que he tingut la sort de tenir dues mares: la biològica, que em va donar uns valors que en aquell moment m'emprenyaven i que ara agraeixo, i la Paqui, que mai va voler ocupar el lloc de ma mare però que, amb els anys, ho va acabar sent igualment. Deia que mai havia tingut fills biològics, però que la vida li n'havia donat: jo en vaig ser un.

La recordo cosint a màquina fins ben entrada la nit, aixecant-se a les tres de la matinada per anar a netejar despatxos, i després, ja gran, llevant-se igual d'aviat per recollir els diaris i fer la compra sense necessitar mai un rellotge. Una dona que no parava.

Llavors va arribar la pandèmia. Tenia una policitèmia vera —una mena de leucèmia dels glòbuls vermells— controlada amb un tractament suau, i per això era «grup de risc»: no surtis, queda't a casa, ja t'ho portem nosaltres. I sense adonar-nos-en, li vam anar desconnectant, mica en mica, tot allò que li donava vida. D'una dona que feia quaranta mil passos al dia va passar a fer sofà-tele-llit. I la demència, que ja hi era de manera suau, hi va entrar amb molta més força.

El repartiment de cures amb el meu germà —nou anys i mig més gran que jo— no el vam pactar mai en una taula. Va sortir sol: ell, que vivia a Barcelona, es va quedar la part que en podríem dir funcional —metges, medicació, la dutxa quan ja calia més ajuda. Jo, que vivia a Mataró, m'aprofitava del tren gratuït per baixar-hi i em vaig quedar amb l'altra part, la de ser-hi. Dinar amb ella, seure al seu costat mentre jo treballava perquè deia que no volia «molestar» i s'hi asseia igualment, sentir-la repetir la mateixa anècdota tres cops en una tarda i riure-me'n amb ella, perquè ella també se'n reia de si mateixa.

Segons l'informe de Funcas de setembre de 2026, basat en l'enquesta EDAD 2020 de l'INE, el 30,8% dels cuidadors principals a Espanya ja som homes —érem el 18,4% el 2008— i els fills homes ja arribem al 17%. La resta encara som majoria dones, i això no ho vull maquillar. Però la xifra puja, i sospito que puja perquè cada cop són més els homes que, com jo, fan torns de nit, porten el pare al metge o agafen el telèfon a les tres de la matinada sense dir-ho a ningú.

La meva manera de cuidar era una altra: la de ser-hi. Seure al seu costat, acompanyar-la, anar a comprar si calia o acompanyar-la al metge. El cos d'aquella dona que va ser «la meva tieta» també va dependre de mans alienes: era el meu germà qui la dutxava quan ja no es podia dutxar sola —jo poques vegades ho vaig fer. Ell feia més de cuidador amb tasca. I vull que quedi constància d'una cosa: no és que una manera sigui millor que l'altra. Les dues són igualment importants i necessàries.

I després hi ha el que no es veu: el cansament que no té data de caducitat, la culpa de pensar «no puc més» i, un segon després, «com goso pensar això, és la meva família», i la ràbia, que és l'emoció que a nosaltres els homes ens deixen sentir abans que la tristesa.

Recordo una nit que la meva parella d'aleshores va decidir trencar amb mi per correu electrònic, mentre jo era a Andorra. No vaig dormir. La vaig passar sencera al sofà, plorant, i la Paqui es va quedar tota la nit al meu costat sense saber ben bé què dir-me, només sent-hi. Anys després, ja a l'hospital, em va dir «mira, aquí és la mama», i vaig entendre que li quedava molt poc. Aquells moments de certesa que tant temem viure i que, quan arriben, passen amb una naturalitat que fa por.

No hi va haver un dia en què vaig decidir cuidar-la. Va ser una continuïtat: ma mare i la Paqui cuidaven igual, amb la mateixa tendresa, i quan vaig perdre una vaig sentir que una part d'aquella manera de fer seguia viva amb l'altra.

Si esteu en aquest camí, una cosa pràctica: existeix la Llei de dependència, que reconeix el dret a rebre ajuda quan algú ja no es pot valer per si mateix. Té tres graus i, a Catalunya, es pot sol·licitar en qualsevol moment —per internet o presencialment, a l'ajuntament o a les oficines d'Afers Socials i Famílies—, i si l'estat de la persona empitjora es pot demanar revisar el grau. Els temps de l'administració no són els temps de la malaltia, i val la pena saber-ho abans de necessitar-ho.

No ho vaig poder arreglar tot. Però hi vaig ser. I crec que això és, al final, el que demana cuidar: no arreglar-ho tot, sinó ser-hi.

Si t'ha ressonat, tres coses per emportar-te aquesta setmana:

1. Recorda el moment en què vas entendre que cuidar els teus pares ja no era una opció, sinó una responsabilitat. Què vas sentir?
2. Pensa en aquella petita cosa que fas per cuidar algú que estimes i que mai hauries pensat que sabries fer.
3. Si hi ha alguna cosa que voldries dir avui a un pare o una mare mentre encara et pot escoltar, digues-la.

I si vols explicar-m'ho, ja saps: escriu-me, o truca quan tornem en directe al 93 795 79 12.

Música del programa

• “Father and Son” — Cat Stevens
• “The Living Years” — Mike + The Mechanics
• “Fix You” — Coldplay

Si vols seguir-nos estem en directe a Ràdio Arenys de Mar tots els dilluns d'11:00 a 12:00 al dial 91.2 de la FM i si ens vols seguir des de fora del Maresme, també a través del web de l'emissora https://www.radioarenys.cat/