Ha tornat Sri Mata Amritanandamayi Devi, més coneguda com a Amma, que en tàmil vol dir «mare». Va tornar a Espanya després de sis anys d'absència. L'última vegada havia estat el 19 de novembre de 2019, quan Amma sortia del pavelló esportiu de Granollers i tots els voluntaris ens acomiadàvem fins a l'any següent. Tres dies de servei en què l'últim dia és el més llarg: vam entrar al pavelló el 18 de novembre, vam acabar l'última de les teràpies cap a les cinc de la matinada del dia 19 i marxàvem cansats, esgotats, però amb una sensació de pau, alegria i felicitat que només pot donar un servei a un fi superior.
Cap dels que érem allà no anticipàvem que s'acostava una pandèmia que canviaria el funcionament del món... I va arribar, amb el 2020, i amb ella la pandèmia, i Amma va deixar de fer gires...
Després de sis anys d'espera, a l'agost va arribar la notícia al grup de WhatsApp de terapeutes d'Amma: tornava a l'octubre. Va tornar l'emoció, la il·lusió de compartir una estona amb la mare, de tornar a formar part una vegada més del moviment que només una mestra com ella és capaç de generar. I vam tornar a Granollers.
El 21 d'octubre va arribar al pavelló, tot i que molts voluntaris ja hi treballaven des de feia dies per tenir-ho tot a punt. Emoció i un nus a la gola en sentir la trompeta que anuncia la seva entrada a l'altar, veure-la de nou, des de l'espai que tenim el grup de terapeutes. Emoció a flor de pell...
Començaré pel principi
Vaig tenir la gran sort de poder començar com a terapeuta voluntari quan m'iniciava en el shiatsu, l'any 2006. Feia tot just tres mesos que aprenia aquest meravellós massatge japonès i ja vaig tenir l'oportunitat d'assistir al pavelló esportiu de la Mar Bella, a Barcelona. Des d'aleshores he anat a totes les seves gires, tret de dos anys en què no vaig poder venir.
Per a mi, retrobar-la després de sis anys de parada, com comentàvem amb molts companys, va ser una il·lusió enorme. I va arribar el dia: finalment, el dimarts 21 ens vam retrobar molts. Jo hi entrava amb dues lliteres, un munt de mantes i un somriure a la cara difícil d'esborrar, descarregant a l'espai habilitat per a nosaltres. Retrobament emotiu amb vells coneguts, abraçades, petons, prendre consciència d'un afecte molt bonic que guardes amb aquests altres voluntaris. Alguns no van poder venir i els vam trobar a faltar. D'altres ja no hi són, però ens van acompanyar al cor. I enmig d'aquesta marea d'emocions i retrobament, un missatge que no ha parat de rondar una i altra vegada pel meu cap: «aquest és el camí».
En aquesta gira no he pogut estar tot el temps que m'hauria agradat, com vaig fer a la gira del 2019, en què vaig assistir tots els dies. Tot i això, l'he gaudida perquè, com sempre que ve Amma, deixa en cadascú de nosaltres ensenyaments diferents. I, com era d'esperar, aquesta vegada també ho va complir: em va ajudar a recordar el meu camí, el camí que em permet acompanyar persones, el camí del servei, de l'ajuda, en un món on cada vegada es valoren més els objectes que les persones. Aquest és un reclam dolç i silenciós: el que importa és la gent, perquè la resta es pot substituir.
Entre molts dels voluntaris que no van poder tornar, em ve gairebé de manera constant la Mercé, companya de vida del Martí, voluntària des de fa moooolts anys, amb qui hem compartit riures, plors, frustracions i cansament, i que ens va deixar fa un any... Tot i això, al cor de molts, aquest any, d'alguna manera, ha estat molt present.
Voluntaris vinguts d'arreu del món que, de manera màgica, tornem a creuar els nostres camins. Persones a qui he atès amb massatge en anys anteriors i que aquest any han tornat i m'han buscat. Em recorda que, d'alguna manera, qualsevol interacció nostra deixa una petita empremta al cor i a la memòria de l'altre.
Tantes cares, tants records, tantes emocions... El retrobament amb la gent i la fusió en una abraçada càlida, que fins que no te la dones no recordes com n'és, de confortable, i com l'enyoraves. Hores de feina al servei dels altres, els dits adolorits de tants massatges, amb el cansament acumulat després de moltes hores de servei i amb una alegria serena, desbordant, amb la sensació de fer una cosa que et plena, que t'apassiona i que et reconforta. Aquest any, Amma em va ensenyar... o millor dit, em va recordar, diverses coses:
El que importa és la gent i com la fas sentir, no allò que fas o el que pots comprar. De vegades, una simple abraçada, dues paraules de suport, un te chai compartit mentre parles dels avatars de la vida, fondre't en una abraçada, un massatge... Tot això deixa empremta, una empremta molt profunda de la qual no ets conscient fins que passa aquest temps. Aquest lapse ha posat en evidència la importància d'aquest primer punt: és important com fas sentir, perquè per això et recordaran, i com et recordaran.
M'ha ajudat a aclarir els meus objectius. El dia a dia, les presses, els «objectius desitjables» acaben portant a l'ofec i a la seducció per altres coses que, en aparença, són més reconegudes i valorades per la societat. Fan que, a poc a poc, perdem la vida perseguint un sense sentit, una cosa que creiem que hem d'aconseguir, encara que en realitat es faci per encaixar, per ser admesos en un entorn que acaba deixant l'individu en segon pla per prioritzar l'objectiu, la meta... A quin preu?
Això em porta a una reflexió que va dir el Dalai Lama:
Un home sacrifica la salut per guanyar diners.
Després sacrifica els diners per recuperar la salut.
Curiosa ironia que en aquesta gira es va fer present. Realment cal seguir esforçant-me perquè una empresa segueixi endavant? I si aconseguís que funcionés, quins canvis hi hauria a la meva vida? Com em sentiria? I el més important: a quin preu? Em va ajudar a replantejar-me de nou aquestes preguntes... O millor dit, aquestes preguntes fa temps que hi són, només que no els feia cas i, és clar, no tractava de respondre-les. Aquest any, la gira d'Amma em va ajudar a posar-les en primer lloc... I, en tractar de respondre-les, moltes coses canvien.
Em va recordar que la meva tècnica de massatge és molt més vàlida del que jo mateix m'he anat dient aquests gairebé sis anys de parada terapèutica. El tancament del centre de teràpies durant la pandèmia em va fer allunyar d'aquest camí, i en canvi el camí ha esperat pacient que tornés. I ha estat precisament en aquesta gira on m'he adonat que aquesta, potser, ha de ser la meva prioritat.
Sempre dic que no existeixen les casualitats sinó les «causalitats»: tot sol passar per alguna cosa. Em ve a la memòria el discurs de Steve Jobs «connecting the dots», en què va dir:
«No pots unir els punts mirant cap endavant; només pots connectar-los mirant enrere. Així que has de confiar que els punts es connectaran en el futur. Has de confiar en alguna cosa: el teu instint, el destí, la vida, el karma o el que sigui. Creure que els punts es connectaran més endavant et donarà la confiança per seguir el teu cor, fins i tot quan t'allunyis del camí més transitat.»
Aquí la paraula màgica és «confiar», és «tenir fe», tenir la profunda convicció que tots hem vingut aquí per fer alguna cosa, i que en aquesta societat accelerada, estressada, on només importen els èxits, cada vegada més individualista, aquest xiuxiueig interior, aquesta veu que et fa confiar, tenir fe, queda moltes vegades tapada per l'ensorridor soroll de l'entorn... I precisament aquesta gira em va aportar aquest silenci, que m'ha connectat a través del servei desinteressat a l'altre, va fer que el meu ego quedés en segon pla. Quan entens que ets un voluntari, que has decidit cedir el més valuós que tinc, el meu temps, per servir una causa més gran, i que no sóc més que un gra de sorra que compon la duna. Es tracta de fer girar la roda, empenyent en el lloc i la zona on puc fer-ho, sense esperar res a canvi, només perquè, sense ser-ne conscient, algú que ni tan sols conec també va empènyer aquella roda i em va ajudar a avançar en moments com els que ara estic passant.
No sé quant temps més podrà seguir venint Amma a la seva gira. L'última vegada que va venir, el 2019, la vaig veure moure's amb soltesa; en canvi, en aquesta gira del 2025, ja amb 72 anys, es nota que els anys passen per a tothom. Començo a ser conscient que tinc la gran sort d'estar en presència d'algú que té un esperit i una energia divina, i que el seu cos i la seva matèria són els d'una persona de 72 anys, i que, com ens passarà a tots, no som aliens al pas del temps. M'emociona veure la voluntat, la determinació i l'alegria que continua portant després d'estar més de deu hores seguides cada dia asseguda en la mateixa posició repartint abraçades, afecte i amor que no sembla tenir fi.
He pogut ser testimoni de com fins i tot les persones més fortes es trenquen després de rebre el darshan, l'abraçada de la mare, i ho he sentit en la meva pròpia carn. Sempre que he rebut aquesta benedicció, alguna cosa dins meu canvia: de vegades he esclatat a plorar, d'altres he sortit amb un somriure nerviós que m'ha durat hores, i d'altres, com aquest any, m'ha deixat amb la capacitat de veure cap a on he de dirigir els meus següents passos. I no negaré que sempre et mostra alguna cosa que et negues a veure.
Aquesta energia, aquesta immensa onada d'amor incondicional que emana d'Amma en rebre el darshan, que canalitza a través d'un cos humà que, com a matèria que és, té les seves limitacions... Fins quan podrem gaudir de la seva presència? No ho sé; tant de bo molts anys, però no ho puc saber. El que sí que puc dir és que, a diferència d'anys anteriors, aquest any l'energia present al pavelló era una mica diferent: ni pitjor ni millor, tan sols diferent. Ho vam comentar amb diversos companys terapeutes que vam compartir aquests dies amb ella, i tots, d'una manera o una altra, teníem la sensació que ens està preparant per a alguna cosa... Per a què? No ho sé, perquè quan tracto d'esbrinar-ho m'adono que estic intentant connectar els punts mirant cap endavant. Així que, de moment, em quedo amb aquesta preciosa gira tan esperada i em centraré a gaudir del que m'ha portat. Saborejaré el record del temps que he pogut estar fent teràpies amb ella al davant, aquests cants que encara ressonen a la meva memòria mentre feia teràpies, el moment i l'energia del lloc...
Ja toca tornar a reprendre la meva vessant terapèutica, que, si bé mai no es va aturar del tot, diguem que va baixar molt de revolucions, donant prioritat a altres cares professionals meves. Aquesta gira m'ha recordat el que fa molts anys que el meu costat terapèutic em diu, que crida per tornar.
M'agradaria deixar una última reflexió, en aquest cas d'un gran científic, Albert Einstein:
«Només una vida viscuda pels altres mereix ser viscuda.»
Aquesta frase, potser del científic més cèlebre de tots els temps, ens convida a entendre que dedicar-se únicament als propis interessos (buscar el poder, l'èxit, la riquesa o la comoditat) deixa la vida buida de significat autèntic. El que dona profunditat i transcendència a l'existència és contribuir al benestar dels altres.
